Jesús Tenko Senho Martínez

Jesús Tenko Senho Martínez Bueno, el fundador de l’Associació Nalanda, i un dels cofundadors del Zen a Barcelona i Espanya, va néixer a Múrcia el 25 d’octubre de 1922 . De professió va ser primer capità de la marina mercant, i posteriorment advocat. Implicat en el budisme des de finals dels anys 1960s, va ser deixeble de mestre Taisen Deshimaru. Gràcies a Jesús i als altres practicants barcelonins, Deshimaru va realitzar el 1981 la seva visita al dojo zen del carrer Montcada de Barcelona, ​​l’única visita que va fer a Espanya, ja que va morir a l’any següent.

Jesús Martínez també va ser un dels fundadors de la Unió Budista Europea (EBU), entitat de la qual va ser co-patró i membre de la seva directiva, i aconseguint que aquesta celebrés una conferència general a Barcelona. El 1991 va fundar el Dojo Zen Nalanda en el mateix local del carrer Montcada inaugurat deu anys abans per Deshimaru.

Sota la direcció de Jesús Martínez, el Dojo Zen Nalanda va esdevenir un lloc emblemàtic del Zen a Barcelona, ja que seria el lloc des del qual impartiria els seus ensenyaments sobre el zen, derivades directament del seu mestre Taisen Deshimaru, així com impulsant la difusió d’altres activitats meditatives relacionades com el Chado (Camí de el te), el Sodo (Camí de l’Escriptura) o el Kyudo (Camí de l’Arc).

Tenjo Senho va morir a Barcelona el 21 d’octubre de 2015.

Adéu, vell Buda

Perfil de Jesús Martínez Tenko, per realitzat per Josep Manuel Campillo, per antic deixeble seu.

Jesús Martínez Bueno, el monjo Tenko Senho, tot s’ha de dir, era un mestre singular. D’entrada ell no volia que ningú, ningú, l’anomenès mestre llevat que aquest qualificatiu s’entengués com a instructor. És a dir, com un mer instrument de l’ensenyament. Perquè, per a ell, ser monjo volia dir estar al servei dels altres.

Per a Jesús tothom podia ser mestre, però també indistia en que tots havíem de mantenir l’esperit de deixeble. És a dir: sempre oberts a aprendre, sempre disposats a posar-ho tot en qüestió amb un únic objecte: anar més enllà del que és preconcebut, del que s’ha llegit, del que s’ha après, del que es diu o del que és usual o comú.

Jesús no era un revolucionari, sinó més aviat conservador, però tenia un esperit molt inquiet, àvid de coneixement i, sobretot, amb unes conviccions forjades amb la fermesa del ferro. Tanta fermesa que, moltes vegades manifestava una tossuderia indòmita, com a bon marí que va ser en la seva joventut.

Però també era un “tio legal”, potser influenciat per la seva altra professió posterior, la d’advocat. Era home de cadascú a la seva, i ningú al que no li pertoca. Home honest i digne de fiar.

Els seus inicis en el budisme es remunten a finals dels anys seixanta, en plena època hippy. Como a persona curiosa que era, va passar per llocs tan dispars com el Dr. Fassman a Krishnamurti, recalant en el budisme tibetà i el Theravada fins que va arribar a Europa procedent del Japó un monjo anomenat Taisen Deshimaru que ensenyava alguna cosa desconeguda a Espanya: el Zen. I Jesús es va fer deixeble de Deshimaru. En 1979, al costat d’un reduït grup de persones va fundar el Dojo Zen del carrer Montcada, un dels primers d’Espanya. El 1981, Deshimaru el visitaria, just un any abans de morir.

El mestre Taisen Deshimaru, abans de la seva mort, va deixar escrit als seus ajudants que Jesús Martínez havia de ser ordenat monjo. I així va ser. Sense més. I des de llavors va ser el monjo Tenko Senho.

El 1986 la seva tenacitat i entusiasme el va portar a participar activament en la celebració a Barcelona de la XI Assemblea General de la Unió Budista Europea. Una fita important en el budisme espanyol.

El 1991 el zen barceloní es va escindir, i Jesús es va mantenir al carrer Montcada al front del Dojo Zen Nalanda. Va ser un Camí que va realitzar amb entusiasme i dedicació fins que les seves forces ja no li van permetre més. Va estar al dojo del carrer Montcada ensenyant el zen, encara que fos solitàriament en nombroses ocasions. “Són coses del Zen“, deia, “ara vénen, ara no hi ha ningú“.

Tampoc vull dir amb això que Jesús es preocupés excessivament en promocionar el Dojo Nalanda, al contrari: quan arribava algú preguntant sobre com practicar el zen, el primer que li preguntava era per què volia practicar; després, si havia practicat o llegit algun llibre; i, finalment, en tot cas , li deia que millor que s’ho pensés bé i que tornés un altre dia si ja ho tenia clar del tot. De res servia insistir que un ja ho tenia clar. Amablement, acompanyava l’aspirant a la porta i l’instava a tornar un altre dia. Només uns pocs vam acabar tornant un altre dia. Jesús era així. Un gat vell, sorneguer i irònic.

A la fi, quan un era acceptat i ja era dins, a la primera de canvi li preguntava: “coneixes la pàgina 17?“. El nou deixeble el mirava estupefacte intentant recordar què havia publicat el diari del dia a la pàgina 17. Però no, es referia a la pàgina 17 d’aquest llibret que va editar de la seva butxaca, el Sutra dels Kalames, un antic text búdic que resumia la seva concepció no ja del budisme si no d’un autèntic Camí de vida.

El Buda va dir en el Sutra dels Kalames: “No us cregueu una cosa només per què sigui un rumor. No accepteu les tradicions només perquè vinguin d’antic, i hagin estat transmeses a través de moltes generacions. No us cregueu una cosa només perquè es comenti o perquè la gent en parli molt sobre això. No us ho cregueu simplement perquè compti amb el suport del testimoni escrit d’un antic savi. Mai cregueu res només perquè l’opinió general estigui al seu favor, o perquè el costum de molts anys us porti a prendre-ho com a cert. No us penseu qualsevol cosa basada només en la mera autoritat dels vostres mestres o sacerdots. Sotmeteu qualsevol cosa a la vostra pròpia experiència. I si després d’una acurada investigació està d’acord amb la vostra raó, i és conduent al vostre propi benestar i prosperitat, així com al dels altres éssers vius, llavors, accepteu-ho com a veritat i ordeneu la vostra vida en conseqüència“.

El Sutra dels Kalames i l’Òctuple Camí (Comprensió Justa, Aspiració Justa, Paraula Justa, Acció Justa, Vida Justa, Esforç Just, Atenció Justa i Concentració Justa) exposats pel Buda eren la seva doctrina. “No hi ha més“, deia. Aquesta era la base de les seves conviccions religioses. “Tota la resta és incert“, també deia, “per què no es basen en l’experiència directa que es diu en el Sutra dels Kalamas. ¿Una altra vida? ¿Renaixement? Qui sap, ningú ha tornat de la mort per explicar-ho. Que cadascú cregui el que vulgui. L’única cosa certa són les Quatre Nobles Veritats i els Cinc Preceptes: no matar, no robar, no mentir, ser cast en conducta i no embriagar-se“.

Aquesta era la seva ensenyança. Simple, però contundent. Una ensenyança de 2.500 anys d’antiguitat que no ha perdut vigència ni en una coma, i que va ser la base de la seva important tasca al front de l’Associació Nalanda, i per la qual va rebre nombrosos reconeixements. Només cal fullejar, en aquest sentit, l’important llibre “El budismo en España. Historia, visibilización e implantación“, de Francisco Díez de Velasco (editorial Akal), per adonar-se’n.

I encara més. Cec i impedit físicament per acudir al Dojo Nalanda, va ser capaç de convèncer l’Organització Nacional de Cecs d’Espanya (ONCE) perquè edités en llibres sonors per a cecs les principals obres de Taisen Deshimaru, de Thich Nhat Hanh i de Eihei Dogen.

Per acabar, vull recordar uns versos que Jesús Martínez, Tenko, va escriure quan va morir el seu mestre Deshimaru: “El árbol seco continua señalando el camino“.

Al Japó anomenen Vell Buda a l’antic mestre que ja no hi és, però del que el seu record segueix donant mestratge. Per això insisteixo anomenar Vell Buda a qui va ser el meu mestre i el de molts.

Josep Manuel Sōsen Campillo, monjo budista Zen