La Meditació ZEN

No perseguint cap objectiu ni cap benefici.és simplement asseure’s en calma, en una postura adequada que assereni el cos i mitjançant la qual aprenem a deixar reposar la ment en l’instant present i a obrir-se cap al seu interior en un estat de tranquil·litat, concentració i de no aferrament. Deixant passar els pensaments per la ment… Sense seguir-los… Sense jutjar-los… Pensar sense pensar.  Concentrant-nos en la respiració. No perseguint cap objectiu ni cap benefici.

Una introducció al Zen

per Josep Manuel Sōsen Campillo, director del Centre Zen Nalanda

La meditació Zen no té finalitat. El no-benefici (“mushotoku”) és la seva essència. Cal asseure’s a meditar sense ambicionar res, sense esperar el que ens alleujarà, calmarà, o permetrà obrir la nostra ment. Si ens asseiem amb aquesta ambició, fracassarem. Però la paradoxa és que afrontant així, se’ns obrirà alguna cosa. Què? Cadascú ho trobarà. La meditació és un camí individual. Cadascú té la seva pròpia experiència. Tu no ets jo, jo no sóc tu.

El Zen va a l’arrel de tot. “Segons són les arrels, les fulles s’estenen cap amunt; el tronc i les branques comparteixen l’essència“, diu el mestre Sekito Kisen al Sandokai. Zen és una trobada íntima amb el veritable esperit de la persona, on tenen lloc les creacions de la nostra ment, la formació dels nostres pensaments, que és el que realment llasta o projecta la nostra pròpia i real naturalesa. Zen és un despertar de la nostra part més intuïtiva i creativa. És arribar a una major consciència del moment present: com viu, com treball … És l’avantsala del gran canvi.

Els principis del Zazén

Tres són els grans principis en els quals descansa la pràctica de Zazen, la meditació asseguda Zen: la postura, l’estat de la ment i l’esperit de pràctica. En la postura del cos, aquesta ha de ser l’adequada, ni massa còmoda perquè el nostre estat de calma no ens condueixi a la son, ni tan incòmoda que ens resulti ser dolorosa i ens bloquegi la ment. Hem de posar en meditació nostre cos. Cadascuna de les seves parts, dels seus membres, dels seus òrgans, de les seves cèl·lules ha d’entrar en meditació. Hem de fer que el cos mediti, sinó difícilment es el podrem induir a la nostra ment. El cos mana instruccions a la ment, tal com la ment se’ls mana al cos i ens fa moure tal mà o tal cama. El segon principi, el de l’estat de la ment, ha de ser el de no-pensament. I el tercer, i no per això menys important, és el de realitzar la nostra pràctica sense ànim de profit, sense afany de desitjar obtenir un benefici (mushotoku). No cal esperar res de la nostra meditació. El que s’ha dit: només seure.

Però què és el no-pensament? És deixar que els nostres pensaments discorrin tranquil·lament per la nostra ment. Sense detenir-nos en ells per molt importants o interessants que ens semblin. En no seguir la seva argumentació. En no deixar-nos seduir per ells o en no deixar-nos alimentar a les nostres passions. Ni tampoc és rebutjar-los, ni jutjar-los, ni voler interposar una barrera entre ells i nosaltres. És deixar que vagin passant, igual com els núvols travessen una gran muntanya no aturant-se en ella. Arriben, es posen, i després se’n van. Això és no-pensament, hishiryo, “més enllà del pensament”.

Aquesta actitud mental no és altra cosa que l’inici d’un procés de buidatge del nostre interior. Un bolcat de la nostra memòria resident, parlant en termes actuals. És aprendre a deixar anar. A obrir la mà del pensament, que diu el mestre Kosho Uchiyama. A no retenir els nostres pensaments en la nostra ment per molt dolorosos o suggerents que ens siguin. Deixar passar. Tot això està en el nostre interior, bo o dolent, no importa. Hi ha el que hi ha. És el que és. Fa molt de temps, un monjo novici li va preguntar al Venerable abat Hōju Chinshu:

“Quan centenars de milers de miríades de fenòmens van a mi a tots alhora, què he de fer?“. El Venerable va respondre: “No pretenguis controlar-los“.

L’essència del que va dir Chinshu era deixa que vingui el que hagi de venir ja que, en qualsevol cas, no es pot influir sobre el que ve” i que, fins i tot, si un volgués considerar com es podrien controlar les condicions, aquelles estarien més enllà de ser controlades. Aquí rau tot. és l’alliberament de les nostres pors, fòbies, prejudicis, desitjos, de la llosa del passat, de la incertesa pel futur … és guanyar en llibertat perquè, més enllà del que rebutgem o acceptem hi ha l’ésser real. I això és la llibertat veritable. Taisen Deshimaru va escriure:

“En la nostra vida quotidiana el nostre cos i esperit es mouen sense parar; durant Zazén també hi ha algunes persones que es mouen, que continuen perseguint els seus pensaments, però el fet de trobar-se en la postura ens dóna una visió a distància de la nostra pròpia consciència. Els nostres pensaments apareixen i després passen, és sobretot important mirar-se a un mateix “.

Aquesta pràctica que imposem a la nostra ment no és altra cosa que un entrenament d’aquesta per després saber administrar la nostra vida sota paràmetres diferents conduents a la nostra felicitat i dels éssers que ens envolten. Si aprenem a deixar passar els nostres pensaments, després, en la nostra vida quotidiana, aprendrem a actuar sense que els nostres pensaments ens atenacen i actuïn per nosaltres. Actuar per por no és llibertat. Actuar induït pel desig no és llibertat. Actuar en base als nostres prejudicis o dogmes no és llibertat. I és que no ens adonem que quan arribem això que habita en la nostra il·lusió i ens empeny, després segueix romanent en nosaltres l’angoixa o el buit. La veritable llibertat és la que ho sadolla tot, la qual sorgeix de la nostra naturalesa original, la que existia en néixer i la que existirà en la nostra mort.

La plena llibertat, l’alliberament de la ment

Per tant, la constància en la pràctica d’Zazén serà un mitjà per a la realització de l’actualització de la nostra vida tal com és, ara i aquí. Completament desperts. Vivint efectivament la vida. Superant les il·lusions de la ment, que ens empenyen sempre a perseguir un objectiu o aconseguir alguna cosa. Actuant sense por a perdre o afany de guanyar. Sense aferrar-nos a res. Sense un sentit discriminatori de la consciència: això és bo, això és dolent, això m’agrada, això ho rebuig … Tot és un, perquè tot conforma la realitat tal com és i la viu l’ésser, diu Kosho chiyama.

Arribats aquí, la meditació mostra l’evidència que la seva pràctica pot tenir efectes terapèutics en nosaltres, però no cal obsessionar-se amb això, però si ens adonem de la seva real calat comprovarem que la pràctica del Zen és més que una nova teràpia procedent del llunyà orient. És la bassa que ens permet travessar el procel·lós riu de la vida per aprendre a viure la pròpia experiència vital i a obrir-se a una millor vida personal. És un Camí de vida.

Una millor vida personal, i no de riqueses estem parlant, comporta una major empatia amb el nostre entorn, amb les persones que ens envolten, amb el nostre entorn, que també s’acaba contagiant amb la nostra bona actitud, i aquests contagien als altres com les ones que genera una petita pedra caiguda en el centre d’un estany. És la revolució tranquil·la.

Per estar completament viu cal desenvolupar el màxim d’atenció. Quan els efectes de la meditació i de la pràctica de l’atenció plena es reflecteixen a la vida, la veritat es converteix en una manera de ser i les accions es troben en harmonia natural amb el seu entorn. La ment profunda, la qual desperta amb la meditació, constitueix la font de la comprensió i la clau per arribar a comprendre tant el funcionament dels sentits i dels pensaments com del món que ens envolta.

En relació a tot això, vaig llegir el següent del monjo Tarthang Tulku:

“Independentment de com de llarga hagi estat la nit, la llum dissipa instantàniament la foscor. I de la mateixa manera, la visió directa de la naturalesa de la ment dissipa la ignorància, no important el temps en què hàgim estat sota el seu domini “.

Diu el mestre Tozan al Hokyo Zammai:

La neu s’amuntega en una safata de plata,la llum de la lluna envolta la garsa blanca. S’assemblen, però no són el mateix,quan són junts, només tu ho reconeixes.

DIUEN ELS MESTRES…

HONGZHÍ ZHENGJUÉ (Xina, ss. XI-XII)

El cos s’asseu silenciosament, la ment, quieta, immòbil. La boca, com si estigués envoltada de molsa, i en la teva llengua, brots d’herba. Fes això sense cessar, netejant la ment fins que obtinguis la claredat de l’aigua d’un safareig a la tardor, o la lluentor de la lluna quan il·lumina el cel del capvespre.

RYŌKAN TAIGU (Japó, 1758–1831)

Tanco els ulls, m’assec en meditació, mil muntanyes en el crepuscle. Les deu mil preocupacions del món humà són vanes. Sol i immòbil sobre el meu coixí, en el buit, assegut davant d’una finestra buida.

MILAREPA (Tibet, 1052–1135)

Sóc un iogui budista que veu l’essència només observant-la a ull nu. La veig més enllà de les paraules que juguen com el cel. En deixar que tot flueixi, veig la realitat.Realitzo la naturalesa vàcua de les coses,tot reposant en ella amb plaer, totalment. Em calmo i arribo tranquil a la meva naturalesa,i deixo anar, anar, mentre m’arriba la puresa.

EIHEI DŌGEN (Japó, 1200–1253)

Mantén-te ferm en una posició asseguda inamovible. Pensa en no pensar. El no pensar quin tipus de pensar és aquest? Més enllà del pensament. Aquest és l’art essencial del zazèn. El zazèn del qual parlo no és una pràctica de meditació. És simplement la porta del Dharma de la felicitat, la pràctica-realització de la total culminació del Despertar. És el koan realitzat, aquell que amb subterfugis mai no s’ha pogut aconseguir. Si entens això, seràs com el drac capbussant-se dins l’aigua, com el tigre endinsant-se a la muntanya.

TILOPA (Bengala, Índia, 988–1069)

Abandona el què ja ha passat. Abandona el què pot venir. Abandona el què succeeix ara. Abandona interpretar res. Abandona fer què res succeeixi. Calma’t i descansa.

SHITÓU XĪQIĀN [jp. Sekitō Kisen] (Xina, 700-790]. 

A la llum hi ha foscor,
però no ho considereu foscor;
a la foscor hi ha claror,
però no ho considereu claror.
Llum i foscor s’oposen una a l’altra
com el peu del davant i el del darrere quan caminem.

BUDA

Així va dir Buda a Bahiya:

“Quan miris, simplement mira. Quan escoltis, simplement escolta. Quan sentis, simplement sent. Quan coneguis, simplement coneix. Així és com hauries d’entrenar-te a tu mateix”. I Bahiya va assolir immediatament l’alliberament.